AVALUACIÓ I OBSERVACIONS PERSONALS

Al treballar amb nens amb SD  havent-ho fet durant molts anys amb una escola pensava que no em portaria massa sorpreses i la veritat es que he vist algunes característiques diferents Per exemple  la psicopedagoga ha de tenir preparades forces activitats ja que a vegades ells es neguen a fer-ne alguna o diuen que no els agrada. Al mateix temps a  cada sessió era necessari canviar molt sovint,  ja que són nens molt petits i l’atenció els dura poca estona, a mes que es una activitat que es fa després de l’escola i estan força cansats, cosa que s’agreuja pel fet  que alguns  venen de fora de Barcelona. Tot això junt fa que les activitats hagin de ser molt atractives. Aquest aspecte esta força aconseguit amb l’ordinador, i pel fet de  presentar  qualsevol activitat com  un joc.

He procurat tenir les activitats dividides en les diferents  habilitats cognitives, i  també en els diferents centres d’ interés Així en el meu disseny s’ha inclòs: Casa, Família, Parts del cos, Roba, etc. …Al llarg del projecte he vist que un problema important es l'atenció i l'interés per aixó que vaig haver de modificar el projecte inicial  i després de comentar-ho amb els responsables del taller es va decidir demanar fotografies als pares. Sempre que ha estat possible les he fet amb material que han portat ells, pel fet que  els resulta molt més proper i motivador. A més també he utilitzat el material que hi ha a la fundació d’aquesta manera veuen  a l’ordinador el mateix que ells han manipulat.

Tal i com he comentat anteriorment una de les claus de l’èxit es presentar qualsevol activitat en forma de joc, això va suposar una modificació important el projecte inicial ja que tenia com a prioritat el concepte i al cap d'unes sessions vaig veure que era tant important el què es volia treballar com la manera. En aquest moments puc assegurar que el joc es la forma d’expressió mes clara en el qual l’infant va incorporant dels diferents aprenentatges.

L’evolució del joc va des de la representació d’esquemes simples fins a accions complexes i seqüencials. En les sessions he  observat esquemes d’acció rígids i repetitius (posar, treure, llençar)  i quadres rígids sense relació entre ells, amb poca flexibilitat per integrar-ne de nous.  He observat que sovint no es manté el tema quan l’adult intervé canviant el material i l’argument i sembla que hi ha una tendència a les acomodacions imitatives. Per altra banda, també s’observa una dificultat per diferenciar l’acció del context en el que té lloc. Aquest fet pot impedir l’abstracció del procediment i l’aplicació a situacions noves, és a dir, la creació d’esquemes nous per combinació dels que ja es coneixen.

Com  l’adults tenim tendència a avançar-nos a l'acció  i a no respectar el temps d’espera o no donar temps a finalitzar la seqüència això  pot ocasionar una retroalimentació pobra que afecti al desenvolupament de la motivació, l’augment de la passivitat i el desplaçament de l’interès de l’infant cap a aquells dominis on obté més èxit (relació interpersonal) i les seves accions es poden encaminar més a captar l’aprovació de l’adult que en provocar transformacions al medi. Aquesta realitat ha estat un dels elements que he hagut de aprendre i modificar la meva manera de ensenyar ja que els nens amb SD, com per altra banda es lògic, necessiten més temps per arribar a la resolució i proven molt. Em costava passar tant temps per un exercici o situació, per una vegada finalitzat no saber si realment havien treballat el concepte o l'havien encertat de carambola.

He combinat joc i ordinador, obtenint  el resultat que estava buscant i es que els nens adquirissin habilitats prèvies a la lectoescriptura, es a dir que els nens aprenguessin. Tal i com defensa Prensky, Marc (2006)en el seu llibre “ «Don’t Bother Me Mom—I’m learning!» (‘No em molestes, mamà: estic aprenent’). En el qual defensa que els videojocs son clau en l’aprenentatge del segle XXI. En el meu cas he posat en practica el que ens vol transmetre aquest “la idea clau d’aquest llibre, es que els jocs d’ordinador  són beneficiosos per als xiquets i els jóvens perquè amb ells aprenen conceptes i destreses essencials per a la seua vida en aquest segle xxi, si bé pot ser certa, ha d’anar acompa­nyada de les destreses i actituds apropiades.” Extret de la ressenya feta per Frederico Borges “Quan jugué estic aprenent” Els videojocs i jocs d’ordinador, aprenentatge fonamental en el segle XXI, publicat a UOC papers.

      Com ja he dit abans he observat la importància del joc per adquirir qualsevol destesa o aprenentatge i es que ja els autors clàssica vàrem veure la importància d’aquests factor. Per exemple Platón ja va utilitzar el concepte de joc per tal de raonar que els infants podien aprendre diferents aspectes socials partint del joc, referint-se específicament a les matemàtiques. El joc  penso que es una de les principals eines educatives en totes les etapes de la infància, i es imprescindible per assolir correctament el desenvolupament físic, psíquic i emocional, ja que per mitja del joc poden anar descobrint les seves qualitats i limitacions, i a mes el fa créixer en les diferents àrees de desenvolupament , sent una activitat que dona peu a la espontaneïtat i proporciona a l’infant plaer i satisfacció.

 Quan juguen, aprenen o amplien capacitats com l’atenció, la memòria o la creativitat, i progressivament van desenvolupant la seva intel·ligència, que es l’objectiu final del taller d’habilitats cognitives. Segons Bruner, a través del joc l’infant aprèn i experimenta conductes complexes sense la pressió d’haver d’assolir un objectiu, atès que l’activitat lúdica és autotèlica.

Els nens  no tenen generalment intenció d’aprendre, sinó que som els educadors els que podem planificar els espais per què els infants es capacitin. Per tant ,l’actuació de l’adult, i per tant la meva ha estat com a mediador, per tal  afavorir el desenvolupament .

 L’objectiu era facilitar habilitats prèvies a la lectoescriptura, per  el que una de les peces fonamentals era el desenvolupament del llenguatge. Per al disseny de les activitats he tingut en compte que a mesura que es va desenvolupant el llenguatge es va adquirint competència lingüística, i que s’adquireix la capacitat de comprensió abans que la capacitat d’expressió. Sovint es diu que l’infant amb la SD comprèn molt més del que produeix i és cert, si tenim en compte les dificultats que presenta a nivell fonètic-fonològic. Ara bé, cal tenir present que aquesta funció també presenta un retard, tot i que evoluciona amb l’edat. S’ha de recordar que l’infant presenta dificultats en les operacions mentals i en els processos d’abstracció; dificultats en l’organització del pensament, en l’estructuració de la frase i en l’adquisició del lèxic. Sovint recorren al context extralingüístic per desxifrar allò que no poden comprendre mitjançant l’anàlisi lingüística dels enunciats. Amb tot això les activitats plantejades tenen que ser amb enunciats curts i clars, y he vist que es important adaptar-les a cada un dels nens sense tenir en compte l'edat biològica, de manera que puguin entendre fàcilment la consigna.

     És evident que perquè es modifiquin les condicions espontànies i el llenguatge evolucioni és necessari un element motivador; m’he fixat que es dóna una tendència a la simplificació i a la reducció de l’esforç i que per sobre d’uns hàbits verbals adquirits és difícil que esculli altres formes més ajustades que les que posseeix per resoldre les situacions.

     Una  altra de les característiques dels nens amb SD que he observat es que quan ja són una mica mes grandets, es a dir 5, 6 anys segurament per comparació, sembla que s’adonin que no fan les coses com els altres i apareixen frases com “no puc” “no ho se”, que els resolen la situació, però que poden portar a l’infant a una desvolarització que no es positiva per el que una de les tasques que tenim els psicopedagogs que treballem amb ells es ajudar-los a millorar l’autoestima fent que es vegin capaços i provin de fer coses que els semblen una mica difícils. No cal dir que per això les activitats han de tenir  un equilibri entre el que volem que treballin i la dificultat. El professor A. Canevaro diu que cal evitar “ que el nen amb handicap tanqui els seus canals de recepció de les informacions per no trobar-se en una situació humiliant i no patir frustracions.....”

Hi ha alguns  aspectes que crec que es podrien  millorar de cada l’any pròxim  el mes important es:  la comunicació i implicació de les famílies, ja que jo veig que fan un esforç per portar els seus fills al taller d’habilitats cognitives, tenint en compte que una família amb un nen amb una discapacitat ja te moltes visites al metge, al psicòleg, a l’escola... per tant penso que cal aprofitar aquesta bona disposició per donar-los-hi pautes de aspectes a treballar i que no quedi la sessió con una cosa aïllada. Perquè la realitat es que amb una hora a la setmana poca cosa es pot fer si no hi ha un reforç a casa, per molt ben  preparat que estigui.

Al mateix temps i seguin amb la mateixa línia penso que hi hauria d’haver una comunicació més fàcil, amb l’escola perquè tots, tant la família, com l’escola, com la fundació, com qualsevol altre professional que treballi amb els infants tenim un objectiu comú: ajudar a evolucionar positivament a cada un dels nens per tal que puguin integrar.se satisfactòriament al entorn escolar i a la societat.

Per acabar aquest blog, tinc que a agraïr a la Fundació Catalana Síndrome de Down, el meu tutor de pràctiques i a la monitora del taller,   tota la seva ajuda, i les  facilitats que m’ha donat per fer aquestes pràctiques i  donar-me la oportunitat de portar a terme aquest projecte tant interessant, així com també, per fer-me sentir partícip de l’entitat.